I un cop abocat a la claraboia d’un mateix
tot l’embalum de coses
quan
invertebrades les cadires quietes
les cortines cosides amb traus
quan plenes les vitrines
de licors amfibis
i vestides les parets
d’entomologia
quan els miralls cecs
quan tot
colgat d’un repòs maragda
esdevé una mudesa mineral
és com si un crostó de sang refés la pell,
llavors
l’invisible enrenou múrid
què celebra sinó aquestes hores
les inesquinçables
que venen i ho curen tot.
