Reality bites
1.
Ara ja
lluny de tu
-més lluny que a prop-
sento
no haver-me quedat un temps més
al teu costat.
Ja tan lluny
que el mar no es veu.
L’avió vola per sobre dels Alps
encara nevats
i a fora
fa fred
i a casa
ja és estiu.
Descosida un cop més de tu
perdo peu en un terra tan alt,
mai al meu abast.
Saltironejo els camps amb la meva mirada, i
torno a Hidra
i prenem el sol
i mengem
una amanida de tomàquets, feta i ceba.
Més tard tu i jo
prenem el sol en una roca , al costat del mar.
Sota el cel mes blau del mon
caminem plegats.
Cap el tard, ja de nit, el vaixell
ens torna a Atenes
on fa quasi un any que hi vius.
Ahir: cansats,
bruts
i feliços
ens deixàrem portar.
2.
La teva veu
de bon matí
-encara dins del llit- em parla
de pors desendreçades,
de treballs
mal pagats
de companys
bords
d’amics perduts
pel camí.
Mentrestant,
la meva veu a l’altre costat del fil telefònic
et desitja bon dia i et desperta.
Penjo.
Penjo i de vegades em torno a dormir.
Penjo i t’abraço
i ho faig fort, per escatimar-te la por
i el dolor
de cada nou dia.
3.
Em vas pegar fill de puta
Em vas pegar i em volies matar.
L’agònica nit
va donar pas al dia
nou
jove
desmemoriat…
Amb una mirada càndida i imbècil
vas demanar-me:
què em passava.
Què em passava…?
no te’n recordaves.
PILAR CORTÉS
PRIMER PREMI
L’univers i la terra:
L’univers i el sistema solar. La terra i la lluna. La matèria de l’univers. L’atmosfera.
La hidrosfera. L’escorça terrestre .
I un cop abocat a la claraboia d’un mateix
tot l’embalum de coses Leer el resto de esta entrada »
Debe girar la llave con suavidad para que se produzca el chasquido que anuncia el éxito. Se agarra al pomo de la puerta y justo antes de girar contrae su rutilante pupila (una pupila que anhela estar de nuevo rodeada por un iris amarillo).
El chasquido abre la cerradura. Por fin en casa. Duro día, hoy, en el invernadero. Camina hacia el comedor y sacude las manos hacia abajo en un gesto extremo; sacude y sacude, hasta que las uñas pierden el soporte, se aflojan, y salen despedidas una a una, rebotando y tintineando contra el suelo; sacude y una rasgadura aparece en las muñecas, circundándolas, una línea que se entreabre como una boca, que se descose a cada tirón mientras los dedos se desenfundan y los nudillos pierden la certeza de estar encajados en sus arrugas: sacude hasta que la piel cae contra el suelo como si alguien hubiera lanzado no uno sino dos guantes retadores.
En el lugar donde estaban las manos Leer el resto de esta entrada »